L’altra Cardona: “Las Barracas”

Fitxa tècnica

Títol: L’altra Cardona: “Las Barracas”. Barraquisme, lluita social i repressió política a la colònia Arquers (1934-1975)

Data inauguració: 4 de desembre (festivitat de Santa Bàrbara), a les 12:00 hores, després de l’homenatge i ofrena floral al Monument al Miner.

Lloc: sala de l’antiga central elèctrica de Mina Nieves (Parc Cultural de la Muntanya de Sal). L’acte conclourà amb l’actuació de Victor Gonzàlez

Producció: Marc Ramonet fotògraf i Arxiu Històric de Cardona

Col·laboracions: Parc Cultural de la Muntanya de Sal (Fundació Cardona Històrica).

Activitat prevista: visita comentada a l’exposició prevista pel diumenge dia 8 de desembre, a les 11 hores del matí. La visita inclourà un itinerari en grup i guiat a les colònies Arquers i les restes de les barraques, amb una durada prevista d’unes dues hores. Activitat gratuïta. Cal reservar entrada a cardonaturisme.cat

Amb el suport amb el suport del Memorial Democràtic

Descripció
 

L’any 1923, les Salines de Cardona van ser comprades per la societat Unión Española de Explosivos (UEE) per dur a terme l’explotació de la potassa. Entre 1926 i 1932, es van invertir fins a més de 50 milions de pessetes en implementar el projecte industrial que ho havia de fer possible i aconseguir a partir del 1929 les primeres produccions del preuat mineral. En el decurs d’aquests sis anys, es va superar el miler de contractacions, que van suposar l’arribada d’un important contingent de famílies vingudes d’altres regions d’Espanya a la cerca de treball i millors condicions de vida. El resultat és que Cardona va passar dels 4.139 habitants comptabilitzats en el padró de 1920 als 6.572 registrats en el del 1936, amb els conseqüents problemes urbanístics, socials i culturals.

Tot i que les inversions a realitzar ja contemplaven la construcció d’un parc d’habitatges suficient per atendre les necessitats dels miners i altres obrers contractats, la realitat va ser que aquesta demanda no va tenir mai prioritat. Primer es van construir les cases destinades al director, enginyers i altres tècnics empleats a la zona residencial de Els Escorials (1927-1928) i només a darrera hora es va entomar la resolució de la problemàtica generada per la tensió entre una demanda superior a l’oferta i un parc immobiliari caracteritzat per vivendes insalubres, on les famílies s’amuntegaven. Entre 1933 i 1963, la UEE havia construir fins a tres colònies amb els noms d’Arquers, Aramburu i Manuela fins a sumar un total de 246 habitatges, que sempre van ser insuficients. La seva ubicació a la partida dels Arquers i la barriada de la Coromina responia a la seva proximitat als pous d’extracció de la mina i la fàbrica de tractament del mineral, i a la voluntat d’aïllar el col·lectiu miner de la resta de la població per a garantir millor el seu control, en cas de necessitat.

La primera i més antiga de les colònies correspon a l’aixecada entre 1933 i 1934 a la finca dels Arquers, que desprès de successives ampliacions fetes fins el 1961, va arribar a sumar fins els 149 habitatges que aixoplugaven unes 800 persones (les altres dues colònies comptaven amb 97 habitatges). Des de bon començament, l’existència d’aquesta colònia va restar marcada per la manca de serveis com ara una xarxa d’aigua en boca als habitatges o d’instal·lacions bàsiques com ara equipaments educatius i sanitaris, conseqüència directe de la conflictivitat laboral i les tensions viscudes amb la direcció de l’explotació en el període republicà (1930-1936). L’alçament militar del juliol de 1936 i el conflicte civil esdevingut fins l’abril del 1939 amb la caiguda de la legitimitat republicana i la imposició de la dictadura del general Franco, havia de remarcar encara més el caràcter de la colònia enfront al nou règim. En el decurs dels seixanta anys que va durar l’explotació de les sals potàssiques a Cardona, els Arquers van ser sempre una altra realitat, una altra Cardona, que ara us convidem a rememorar a partir de les fotografies de Joan Ramonet.

Acabada la guerra civil, la UEE va ser nacionalitzada pel nou règim i es va procedir a la depuració de l’activisme polític i sindical amb centenars d’acomiadats (molts dels quals ja restaven morts o a l’exili). Si els Arquers ja eren un món apart, marcat per les diferències socials i culturals, encara ho havia de ser més arran les morts esdevingudes a la contesa civil i la posterior repressió judicial i política. En el decurs del conflicte civil, l’explotació minera havia estat col·lectivitzada sota la inspiració anarcosindicalista i les instal·lacions de la fàbrica van ser utilitzades per al processament de matèries primeres de la industria de guerra. I, significativament, els Arquers va ser rebatejada com la colònia Nova Rússia i Nou Mèxic.

En els cinc anys següents (1940-1945) va haver-hi una reposició de la mà d’obra perduda, en molts casos integrada per republicans depurats pel règim pel seu activisme polític que cercaren a les mines de Cardona l’anonimat i una nova vida. La preocupació que les autoritats del règim manifestaven pel nucli miner de Cardona, es palesa a la visita del ministre d’Indústria Alarcón de Lastra al juny de 1940 i a les dues visites del governador civil Correa Véglison al maig de 1942 i setembre de 1944. La fi de la II Guerra Mundial amb la derrota de l’Alemanya nazi va suposar l’eliminació per un temps d’un competidor en la producció de potassa. I que a partir del 1946 la producció i demanda del mineral visqués un increment  a l’alça que es va reflectir en noves contractacions, i un nou cicle immigratori caracteritzat per l’arribada de gent d’Andalusia, en especial del municipi d’Encinas Reales (Còrdova).

El problema de l’habitatge s’havia d’agreujar encara més i va comportar a partir del 1950 l’aparició del fenomen del barraquisme amb la construcció il·legal, però consentida per l’empresa i l’Ajuntament de Cardona, de desenes d’habitatges sense les més mínimes garanties urbanístiques i higièniques de salubritat. Vers 1958, un cens oficial comptabilitzava fins a 40 barraques, que aixoplugaven unes 200 persones, dades molt a la baixa que en realitat eren superiors i que volien dissimular una realitat miserable on les persones s’amuntegaven en unes condicions paupèrrimes. Serveixi com a exemple, la “chabola” d’Antonio Pinós que a l’any 1957 comptava amb dues úniques habitacions, on convivien dues famílies amb un total d’onze membres, sense aigua ni llum, i el camp més proper per sanitari. O la barraca de 2 per 3 metres on vivien els cònjuges Jorge Córdoba i Maria Carmen Garcia amb els seus sis fills menors d’edat, el petit de tant sols 14 mesos. I així a desenes....en una dinàmica que es va perllongar fins ben entrada la dècada de 1970 amb les solucions implementades per l’Instituto Nacional de la Vivienda.

Les imatges captades per Joan Ramonet a finals dels seixanta en la millor tradició del fotoperiodisme, ens permeten traslladar-nos a aquell món de les barraques marcat per les mancances i la misèria, però que també acollia el millors sentiments com l’amistat i la solidaritat. Ara és hora de contemplar-les i retrobar-nos en allò que ens inspiren.

Assenyalar que, a banda de la mostra permanent, l'Ajuntament de Cardona, l'Arxiu Històric de Cardona i la Fundació Cardona Històrica preveuen organitzar diverses activitats a l’entorn d’aquest temàtica per al proper 2025 que s’anunciaran successivament en els propers mesos. La més immediata és la visita comentada a l’exposició a càrrec d’Andreu Galera, director de l’Arxiu, i Alex Tripiana, serveis educatius de la Fundació, prevista pel diumenge dia 8 de desembre, a les 11 hores del matí. La visita inclourà un itinerari en grup i guiat a les colònies Arquers i les restes de les barraques, amb una durada prevista d’unes dues hores.