Benvinguts a Cardona, en el marc de la jornada Cultura i Municipi, organitzada per les dues associacions municipalistes: l’Associació Catalana de Municipis i Comarques i la Federació de Municipis de Catalunya, i la Societat General d’Autors i Editors (SGAE). I, en nom de l’Ajuntament, rebeu el nostre més sincer agraïment per haver pensat en Cardona com a seu d’aquesta assemblea.
M’agradaria poder-vos explicar sense fer-me massa feixuc, saber transmetre l’esforç que està fent aquest poble per redreçar una situació galopant de declivi social i econòmic, de descapitalització humana, que ha patit en els últims 25 anys i molt singularment en la dècada dels 90. Precisament uns anys, un període de temps, de notable transformació i millora dels serveis de pobles i ciutats. I aquest esforç que estem fent gira entorn d’un eix motor: la recuperació del nostre patrimoni històric.
Vull deixar clar, d’entrada, que la meva intervenció no pretén res més que explicar la nostra experiència, fruit més de la necessitat i de la bona voluntat que no pas d’un estudi aprofundit com seria desitjable. Ara bé, passat un cert temps, estem convençuts de l’encert de la nostra aposta per la recuperació del patrimoni. Permeteu-me que aprofiti la sensibilitat per la cultura d’aquest auditori, més enllà d’un protocolari, encara que sincer, discurs de benvinguda, per explicar-vos la nostra opció politicocultural, en “una jornada dedicada a aprofundir -i cito textualment- en aspectes de l’acció cultural als municipis”.
L’esquema del qual parteixo seria el següent:
1. Som un poble amb una llarga, densa i influent història, fruit o conseqüència del valor/poder de la sal, de la nostra Vall Salina. L’esplendor d’aquest passat es visualitza en el llegat patrimonial que, avui en dia, conservem en bona part.
2. Al revers de la moneda, hi trobem: primer, l’allunyament gradual dels ducs, “els rics senyors de la Sal” i, per tant, de l’estructura i organització burocràtica del seu poder. El poder del duc de Cardona era tal que se l’anomenava “el rei sense corona”, per la seva riquesa i influència, amb lligams familiars amb les principals cases reials europees. Però la data de 1812 és cabdal perquè desapareixen els drets senyorials i amb ells l’administració senyorial del Duc a Cardona (fins aquell moment a Cardona hi havia quatre notaris, per posar un exemple). En segon terme: l’abandonament del castell com a fortalesa estratègica i, per tant, del seu destacament, el 1903. Penseu que aquest castell ha desenvolupat la seva missió de fortalesa defensiva, per cert invicta, des de la data documentada de l’arribada de les tropes de Lluís el Pietós el 798.
I, finalment, arriba la crisi industrial de finals dels 70, amb el tancament de fàbriques i altres activitats productives sense que ningú aixequés la veu d’alerta, perquè la Mina ho amagava tot. Però la Mina va tancar el 1990, sense cap alternativa, i el poble va quedar enfonsat, sumit en una decadència econòmica i en una manca d’autoestima totals.
Enmig d’aquests dos fronts caldria situar-hi el descobriment i explotació de la potassa, l’any 1929, i l’arribada successiva d’onades d’immigrants del sud de l’Estat que va triplicar la població originària de Cardona.
Aquest fet, trascendental, va suposar que Cardona arribava a la modernitat: les muralles de Madoz, a l’actual entrada de Cardona, varen ser enderrocades perquè pogués passar la immensa politja del cable de l’ascensor del pou Maria Teresa de la mina de potassa, que avui en dia podeu visitar en el seu mateix lloc, a les instal•lacions de la Mina Nieves, a l’actual Parc Cultural de la Muntanya de Sal.
Cardona va ser destinatària de la gran inversió de la “Sociedad para el Comercio y la Industria”, filial de la “Unión Española de Explosivos, s.a.”, i amb ella varen desembarcar enginyers d’arreu d’Europa, experimentats en l’explotació de les conques salines centreeuropees. No hi ha dubte que en el balanç final d’aquella operació hi ha aspectes positius a significar.
Ara bé, una cosa ha de quedar clara, la sal s’explota a Cardona des del Neolític gairebé en perfecte equilibri entre l’home i el medi, i encara es segueix explotant avui en dia (no s’explota, en canvi, la potassa, que és la mina que va tancar el 1990 i que, en el seu millor moment, encabia 1500 treballadors). El que capgira la situació d’equilibri, incideix molt negativament en el medi i suposa en la pràctica una espoliació del recurs natural és, precisament, l’explotació industrial de la potassa.
I cal tenir molt present, pel que diré més endavant respecte a la necessitat de recuperar la nostra memòria històrica, que aquella comunitat de 4000 habitants del 1929 va quedar diluïda en una altra de 9000 habitants de dret, que eren 12000 de fet, ubicats en barraques primer i en les colònies després, que va perdre tot rastre del seu passat cardoní.
I així arribem al 1999, l’any en què vàrem assumir la responsabilitat del Govern municipal. La situació era esquemàticament la següent:
1. Un municipi ensorrat: des del finals dels 70 qualsevol notícia referida a l’activitat econòmica sempre era la mateixa: que tal empresa o tal altra havia tancat. A començaments dels 90, INCASOL va construir el polígon industrial de la Cort, però estava buit. 2. Una davallada demogràfica galopant: la població de Cardona, que era en els 70 de prop de 7000 habitants, passava a ser de 5200 i baixant. La gent jove que marxava a fora a estudiar ja no tornava. La crisi econòmica era palpable a tots nivells i el que feia més mal era la descapitalizació humana. 3. Un Ajuntament arruïnat: el 1999 hi havia un pressupost ordinari prorrogat de 340 M de ptes i un deute que, pràcticament, equivalia a dos pressupostos, incloent-hi un romanent negatiu de tresoreria de 240 M de ptes. Dos anys abans, el 1997, l’Ajuntament havia obert les galeries de la Muntanya de sal com a atractiu turístic, però la manca de recursos sumada al desgavell intern i la polèmica generada per l’intent d’encabir un abocador de residus a la Mina vella varen paralitzar encara més aquesta vila. 4. Una comunitat dividida: en la dècada dels 90, determinades decisions externes a la pròpia comunitat de Cardona varen provocar forts enfrontaments interns, alimentant polèmiques estèrils com la dels bous o situacions molt crispades i negatives com el rebuig de tot un poble –excepte dels tretze regidors de l’Ajuntament de llavors- al projecte d’ubicar un abocador de residus especials a l’antiga mina, al qual m’acabo de referir. Val a dir que el poble no entenia per què una festa establerta des del segle XV era una bestiesa si es feia en una plaça de toros desmuntable i, en canvi, no ho era –no ho és encara- si es feia en una artística plaça de toros no gaire lluny del Parlament de Catalunya. I pel que fa a la idoneïtat de la ubicació de l’abocador de residus especials, certificada per un reguitzell d’il•lustres catedràtics, avui, aquell lloc tan idoni, aquella mina està inundada. La natura, sempre sàvia i honrada, ha tingut cura de desmentir-los. Ara, aquests informes no es troben. 5. Per si no n’hi havia prou amb un municipi arruïnat, un Ajuntament endeutat fins a límits no assumibles, una comunitat ferida pel tractament extern d’administracions i mitjans, mancada d’un horitzó que li permetés entreveure unes mínimes possibilitats de futur; per si no n’hi havia prou amb tot això, deia, als 10 dies de prendre possessió com a nou alcalde, em truca el llavors conseller de Medi Ambient i em diu concisament: “està entrant aigua dolça a la mina i hem decidit desviar el riu”. Desviar un riu! -vaig contestar-li-, i què se suposa que he de fer jo? Contesta del conseller: “res, només perquè no te n’assabentis per la premsa”. Ja us explicaré com s’acaba, millor, no s’ha acabat encara.
Tot plegat, per dir-ho en una sola frase: Cardona era, el 1999, un poble arruïnat, descoratjat fins al punt de sentir-se, a vegades, avergonyit de ser cardoní.
I com se’n surt, d’aquesta situació?:
Sense tenir cap experiència de govern i sense tenir cap recepta màgica, vàrem decidir posar totes les competències municipals i totes les nostres capacitats al servei de la reactivació socioeconòmica del municipi. Però, com aconseguir capgirar la situació? Vàrem decidir dues línies de treball:
La primera: endreçant i planificant, amb transparència de cara a la població. La segona: donant motius, elements, de confiança, de seguretat, d’autoestima a la població, provocar elements de crítica, de reflexió.
Nosaltres sabíem, i repetíem i seguim repetint: que del forat només en sortirem nosaltres, que no ens en vindrà a treure ningú. Que l’esforç l’hem de fer nosaltres. Ara bé, cal creure també en les pròpies forces.
I ens vàrem proposar repetir un discurs de fe en la pròpia identitat: un poble que perviu al cap d’aquest roc després de més de mil anys, que ha desenvolupat durant segles una brillant activitat social i econòmica, amb una gran empenta, té recursos per superar les actuals dificultats.
I és aquí quan neix la necessitat de recuperar el nostre valuosíssim patrimoni històric, artístic, natural, industrial i documental; la necessitat de recuperar la nostra memòria històrica perduda pels actuals cardonins.
Per tant, el factor cohesionador de la nostra acció de govern passava, en tots els àmbits, pels intangibles del coneixement del nostre passat, per invertir en cultura, per la recuperació, divulgació, reivindicació fins i tot i posada en valor de la nostra història. Així, la promoció econòmica en l’àmbit del turisme quedava emmarcada en el turisme cultural i d’interior; la nostra aposta per dinamitzar les festes o qualsevol tipus de fires o exposicions s’aprofitaria per incorporar-hi el coneixement del nostre passat; les minses possibilitats econòmiques que té l’Ajuntament s’aprofitarien per reforçar la nostra identitat en organitzar concerts a la col•legiata d’aquest castell o creant premis literaris; en la mesura del possible, als actes més institucionals se’ls donaria el mateix caire; les nostres relacions amb les altres administracions, i singularment amb la Generalitat, s’emmarcarien per aconseguir aquest propòsit. I, finalment, arribat a l’actual estadi en què tot sembla engegat –que no pas guanyat- hem optat per crear l’instrument que hem cregut més adient per gestionar aquest patrimoni i alhora per participar-hi el cardonins: la Fundació Cardona Històrica.
Posaré uns quants exemples:
• Podíem haver optat per fer un altre tipus de projecte entorn de la Muntanya de Sal: de fet, l’anterior consistori tenia un projecte molt diferent, situat en el terreny de l’oci i el lleure. Nosaltres hem optat per fer-hi el Parc Cultural de la Muntanya de Sal. Allà, després de visitar la joia de la corona que és la Muntanya de Sal, fenomen geològic únic en el món, s’ha creat un espai museístic on s’explica l’evolució geològica des de la formació de la conca salina; les especialitats botàniques d’aquest lloc singular que és la Vall Salina; la seva història i la història de la industrialització de l’explotació del recurs. Us asseguro que ens ha costat moltíssim trobar els continguts per divulgar tots aquests temes, però la vall Salina no és un lloc qualsevol, és la raó de ser de l’existència de Cardona. És el bressol. No podem tractar aquest lloc sense el rigor històric que es mereix. El nombre de visitants, uns 80.000 anuals i en augment, ens fa creure en l’encert de l’opció feta. • El Centre Cardona Medieval: un centre d’interpretació del naixement i evolució de la vila medieval de Cardona, com a eina de dinamització del nucli històric, declarat conjunt històric artístic des del 1992. També ha suposat un gran esforç d’investigació poder materialitzar i posar a l’abast del visitant els segles d’or de la vila de Cardona, però ens n’hem sortit. I comptem que ajudi a la renovació del sector comercial present principalment en el nostre nucli històric. • Estem treballant per tenir un dels arxius més importants del país. Malgrat la situació financera municipal apuntada, hem estat capaços de salvar el Palau Graells i les seves valuoses pintures del segle XIII. La primera fase de la restauració ja està feta. Però no n’hi ha prou amb les pedres: junt al valuós fons que ja tenim i que inclou la Carta de Poblament de Cardona, atorgada pel comte Borrell II, el 986, una de les més antigues i jurídicament més importants d’Europa, tenim formalitzada la recuperació de fons que tenen, sens cap mena de dubte, interès nacional. Al mateix temps, hem treballat per fer-ne una gestió correcta, dotant l’arxiu de la direcció tècnica adient, i això per a un Ajuntament com el nostre suposa un gran esforç. • Hem impulsat la dignificació d’un conjunt monumental tan emblemàtic com és aquest castell-últim baluard de les llibertats catalanes, a diferents nivells. D’una banda, demanant amb vehemència a la Generalitat la redacció i aprovació del pla director del castell i un pla d’etapes de restauració que aturi l’actual degradació dels baluards i prevegi la restauració total per al 2014. D’altra banda, impulsant, per tots els fronts possibles, el coneixement d’aquesta fortalesa i el seu paper cabdal en la història del país, i això passa per reforçar actes institucionals importants com la Diada, que ara celebrem, en part, al peu del baluard de Sant Llorenç rendint homenatge als herois del 1711, o l’acció més potent de proposar al Parlament de Catalunya que el nou Estatut es redacti o es signi al Castell de Cardona. Hem de dir amb molta satisfacció que, qualsevol que sigui el resultat final, la nostra proposta ha estat avalada per institucions, universitats, entitats culturals i cíviques d’arreu del país. I avui, hi ha molta més gent que coneix, valora i estima la trajectòria històrica del castell que no s’ha rendit mai!. • No vull cansar-vos, però permeteu-me que posi un últim exemple cabdal de les nostre lluites: la recuperació integral de la Vall Salina, inclosa dins del PEIN de Catalunya, com no podia ser d’una altra manera, i bressol de Cardona com he dit abans. Després d’haver patit el procés de l’explotació del recurs sense cap misericòrdia, després d’haver hagut de desviar el riu com a conseqüència de l’agressió humana, aquesta vall arrossega un problema d’una complexitat aclaparadora i d’una preocupació constant. Allò del qual no m’havia de preocupar, segons el conseller esmentat, s’ha convertit en un malson: l’antiga llera del riu segueix estant sense restaurar després de 5 anys de desviar el riu i cada dia que passa milers de tones de sal marxen pel col•lector de salmorres cap al mar. Sabeu què significa això?: que un recurs patrimonial de la nostra Vall Salina desapareix i amb ell la seguretat futura de la pròpia vila de Cardona. Per fer front a la situació, el 2001 vàrem aconseguir signar un conveni entre totes les parts implicades per tal de coordinar i autoritzar qualsevol acció que incidís en aquesta vall: la Conselleria de Medi Ambient, la Conselleria d’Indústria, l’Ajuntament i l’empresa Ercros, s.a. La comissió coordinadora, sota la presidència d’aquest alcalde, s’ha reunit inexorablement cada dos mesos. Hi hem dedicat milers d’hores i hem fet milers de Km. Ens ha costat molt fer entendre el dimensionat del problema i el valor patrimonial de la vall, però avui almenys tenim el Projecte de restauració integral de la Vall Salina, pagat per l’ACA el 2003, i som modèlics en la manera d’encarrilar i gestionar els problemes de zones o antigues zones d’explotació minera.
Podria seguir, però em sembla que n’hi ha prou.
Aquest anys, com ja he dit, hem engegat la Fundació Cardona Històrica, una fundació privada municipal que té un doble objectiu: a) gestionar de la forma més àgil, correcta i efectiva possibles tots els centres turisticoculturals de la vila: el Parc Cultural de la Muntanya de Sal, el centre Cardona Medieval i, mitjançant conveni previ amb la Generalitat, la visita al conjunt fortificat del castell i la col•legiata. I b) incorporar en aquesta gestió del patrimoni la gent de Cardona, d’una forma molt més compromesa. I en aquest sentit apliquem diverses fórmules que no puc explicar ara.
En definitiva i per concloure:
- Hem optat per invertir en cultura, hem optat per enfrontar-nos als conflictes amb la voluntat de resoldre’ls. - Hem desestimat crear productes d’oci i lleure, en el sentit de simples productes de consum, de polítiques buides. - Pensem que la cultura incorpora elements crítics, provoca canvis de pensament, introdueix elements de reflexió,... en una comunitat que durant dècades no ha tingut referents. - El coneixement i la reflexió provoquen una transformació interna de la comunitat, incorporen valors en profunditat. - Creiem que el consum simple no vol conflictes, no vol canvis de res, no vol problemes, però tampoc no integra ni cohesiona... La cultura, en canvi, busca valors perdurables, que trascendeixen al que és anecdòtic, que busca canvis en profunditat en el temps.
A través de conèixer i recuperar el passat, introduïm motius d’orgull i d’autoestima, i provoquem també motius de reflexió, de plantejaments de futur. Aquesta podríem dir que és la nostra brúixola, però quin és el balanç?:
Humilment només podem dir que hem redreçat la situació i hem generat un nou horitzó, que no és poc.
No tinc cap mena de dubte que la situació ha millorat a tots nivells, i us podria donar dades tangibles com que el polígon industrial de la Cort està ple d’indústries (altra cosa és el tipus d’indústries) o bé que el sector turístic ha fet una embranzida com ho demostra la dada molt significativa: amb l’hotel al nucli antic inaugurat fa 15 dies, Cardona, amb poc més de 5300 hab. té gairebé 400 places hoteleres; els comerços s’estan renovant. I, sobretot, Cardona està recuperant el seu orgull de poble.
Ara bé, això no vol pas dir que el futur està guanyat ni de bon tros. És més, jo moltes vegades em pregunto: què més ha de fer una administració com la nostra, sense recursos, malgrat fer un esforç sobrehumà, per capgirar tot aquest deplorable estat de coses?. Què cal fer perquè t’ajudin, en la mesura del nostre esforç i dels resultats obtinguts, torno a repetir en la mesura de l’esforç i dels resultats?, no demano res més. Crec sincerament que seria un cas d’estricta justícia, molt més quan –no puc deixar de dir-ho, de denunciar-ho- es malbaraten fons públics en projectes de vent.
Mentre, però, seguirem treballant per la recuperació del nostre patrimoni, seguirem creient que invertir en coneixement fa una ciutat potent i atractiva.
Borell II, en la seva Carta de Poblament de l’any 986, va voler garantir la pervivència de Cardona a través del temps atorgant als seus pobladors el dret d’aimines, el dret –encara viu- d’agafar cada dijous tanta sal del salí com poguessin. Fa dos anys, els tretze regidors municipals vàrem acordar prendre possessió del càrrec davant de la Carta de Poblament. En un món fet de símbols, aquest volia fer evident el nostre compromís.
I el nostre lema, el lema que hem adoptat per a Cardona, resumeix la voluntat reiteradament expressada per Borrell II: Cardona sempre, sigui en tot temps.
Moltes gràcies.