Idiomes

Saltar Idiomes
Capçalera amb imatges de la vila



Fil d'Ariadna

Saltar Fil d'Ariadna
  1. Inici
  2. Destacats
  3. Notícies
  4. Setembre, 2018
  5. Assumpció Malagarriga: “La música de qualitat...
Anar a l'inici de la pàgina

Assumpció Malagarriga: “La música de qualitat toca l’ànima, i tot el que ens toca l’ànima ens fa més feliços”

Dimarts, 18 de Setembre de 2018

Malagarriga, cardonina i creu de Sant Jordi 2018, va ser la pregonera institucional de la Festa Major d’enguany.

Reproducció íntegre del discurs:

Sí, sóc l’Assumpció, la filla petita del Josep i la Maria del Vilà. La germana de la Pilar, tots la coneixeu; germana del Josep Maria, qui no coneix la seva barba; la cunyada de la Rosa Maria, l’esteticista. La tieta del Josep, casat amb la Mari Àngels, que tenen la Martina. Tieta del Miquel, el Malagarriga xic, títol que està a punt de perdre amb l’arribada del Josep petit. I germana de la Roser de Navàs, i de la Teresa i la Concepció de Barcelona.

No sé si es gaire polit començar citant, un per un, els membres de la meva família cardonina. Però m’ho he permès, ho necessitava. Si no fos per ells, no tindria la força que em cal per ser avui aquí.

Últimament a la meva vida hi passen coses poc habituals. Us en explico quatre que estan relacionades i que crec que són les que m’han portat fins aquí avui.

• Fa un mes i poc vaig rebre una trucada. Sóc el Ferran, truco en nom de l’ajuntament de Cardona perquè vinguis a fer el pregó de la festa major... Quan sents això, el teu cap comença a donar voltes a gran velocitat. I et dius: Què? Jo? Per què, què he fet? I ara què he de fer?
• Fa més de tres mesos, vaig rebre una trucada. Truco de la Generalitat per dir-te que t’ha estat atorgada la Creu de Sant Jordi... Quan sents això, el teu cap comença a donar voltes a gran velocitat. I et dius: Què? Jo? Per què, què he fet? I ara què he de fer?
• El novembre passat quedo amb tres companyes per fer un cafè, i m’anuncien que m’estan organitzant un homenatge amb centenars de persones a l’Auditori... Quan sents això, el teu cap comença a donar voltes a gran velocitat. I et dius: Què? Jo? Per què, què he fet? I ara què he de fer?
• I fa més de tres anys vaig anar a Porto, Portugal, a fer una conferència sobre Cantània a un congrés internacional. En acabar em vaig adormir i quan em vaig despertar em van dir que havia tingut un ictus... Quan sents això, el teu cap comença a donar voltes a gran velocitat..., no, això és mentida, perquè desprès d’un ictus el cap està ben quiet pobre... però al cap d’un temps sí que em preguntava el mateix: què dius, un ictus, què? Jo? Per què, què he fet? I ara què he de fer?


Una de les conseqüències del meu ictus és l’afàcia. Això vol dir que em costa parlar, escriure, llegir, pensar, els números... conec totes les lletres i paraules, però he de pensar per fer-les funcionar. He perdut un automatisme. I us asseguro que era ben pràctic tenir-ho automatitzat.

Per això li demano a la Pilar que m’ajudi a dir tot el que jo he escrit per a vosaltres. Així serà més àgil per a vosaltres i per a mi.

I dit tot això comencem...

La trucada de l’Alcalde m’ha fet repassar tota la vida, des dels meus orígens. Diuen que per educar un infant cal tota una tribu, perquè les vivències d’infància i joventut marquen el nostre tarannà per sempre. Sortim d’una terra que ens fa ser com som, ens forja. Per això he llistat fets viscuts, alguns potser amb alguns de vosaltres, que, semblin importants o no, de mica en mica m’han dut on sóc.

Vaig néixer el 8 de juliol de 1953, al Vilà de Coma. Estaven segant, més ben dit, batent. No tinc gaires records de quan era petita, però contràriament al que podria semblar, a casa, tot i ser una casa de pagès, sempre hi havia molta gent. Avis, cosins, tiets, mossos (no dels d’esquadra, eren dels que treballaven la terra). Però sovint passaven guàrdies civils fent la ronda, quan els veiem venir havíem de córrer a avisar al pare. També passaven “pobres” que venien a menjar i a dormir, encara hi ha la barraca dels pobres, ja els coneixíem, sabíem a quins havien de fer companyia i a quins no, i quan passaven tartanes anàvem a jugar a l’era, al costat del galliner, que no ens prenguessin gallines.

Sempre hi havia molta feina a fer. Tothom estava sempre treballant. Jo he munyit vaques, cabres, plegat i classificat centenars d’ous, he conduit el tractor...

No hi havia cotxes i érem molta canalla en edat escolar. Per això a casa van llogar una noia de Manresa que vivia amb nosaltres i que ens feia de mestra, als sis germans, més cosins que venien a viure a casa per aprofitar l’escola, i a tots els veïns de les cases dels barris veïns. Era mixta, uns 20 alumnes i estudiàvem amb una única enciclopèdia. Això va durar anys. En tinc molts bons records. Al matí teníem classes i a la tarda fèiem labors, danses, etc. A casa encara hi ha una habitació que és “el col·legi”.

Després vaig venir a l’acadèmia Menéndez uns anys. Hi venia des de casa amb bicicleta, sola. La deixava a ca la Maria, a un forat de la paret que encara hi és.

Acabats els estudis generals vaig tornar a Cardona i vaig començar a treballar. La primera feina va ser a cal Santa Susanna. Els portava els comptes i cuidava el Jordi. Començava a parlar, em deia Tin...

Tinc moltes vivències d’infància i de joventut de Cardona. Cadascuna amb els seves imatges i els records particulars: l’ou com balla, el patinatge, la missa del gall, l’escola, les processons amb mantellina, la coral, l‘escoltisme, les caramelles, la colla de pagesos que seguíem festes majors, la Patum....

I també tinc molts records de la festa major de Cardona: els gegants, el ball de bastons, la processó de la Mare de Déu del Patrocini, l’envelat, els toros, el castell de focs, les sardanes... el so intens de la tenora vibrant, m’ha quedat associat el castell, mirant-lo des de la Fira de baix, ballant.

Fa anys que no hi vinc, veig que al programa hi ha coses que es diuen igual, n’hi ha de semblats i de noves. Segur que el que sí que ha canviat és l’ambient. A l’envelat hi anàvem mudades i esperàvem al “palco” que algun noi ens vingués a demanar si volíem ballar. Al bous, els últims anys de ser-hi, ja ens queixàvem perquè les dones no podíem estar a les cordes.

Fa uns anys vau baixar a Barcelona a la plaça de Sant Jaume amb l’àliga, el ball de bastons i els gegants. Us vam venir a seguir tota la família, jo no vaig poder parar de plorar d’emoció. Perquè si veus el ball de bastons cada any, t’agrada, però si el vius després de 40 anys de no haver-lo vist, l’emoció és indescriptible. I quan va ballar l‘àliga, jo només l’havia vist en fotos i en vídeo, també vaig sentir un no sé què per dins molt fort. Crec que deu ser que, siguis on siguis, quan es mou un tros de la teva terra les teves arrels es revifen i t’hi entra saba nova per tot arreu.

A Cardona ara, però, també sento la força de les pedres, els carrers, la mina, el castell..., el busco cada vegada que vinc, just passat del pont de Malagarriga, girant el segon revolt, ja sé que hi serà, però l’he de veure cada vegada.

I com és que em vaig dedicar a la música?

A casa hi havia ràdio, però mai no hi ha hagut tocadiscos. La mare cantava molt, ballàvem danses tradicionals i quan hi havia celebracions recitàvem poemes..., crec que, sense saber-ho, vivíem l’art de manera habitual, que és la manera més eficaç d’entrar-hi.

La mare va néixer a Salo, de petita volia fer piano, li van dir que no. Quan va tenir els sis fills, va comprar un piano i va demanar a la Rosalina de cal Caio que ens vingués a fer classes. Hi passàvem d’un en un. Dels sis, dues n’hem fet professió.

Vaig seguir estudiant música ara sí, ara no, fins que vaig tenir de professor en Josep Padró de Manresa. Ell em va fer descobrir, desprès de vuit anys d’estudiar-ne, que la música és art. No ho sabia. Per a mi sols eren normes i tècnica. Això em va obrir un món infinit i meravellós. La música va començar a ser una vocació, a més d’una professió.

Vaig començar treballant a l’escola de música de Cardona. Fa 44 anys. Recordo cares concretes d’alumnes, tinc ulls, somriures, converses... i també de pares. Era la meva primera experiència donant classes, crec que no podia fer-ho gaire bé, però ho recordo amb molt d’amor, fent propostes concretes, com si ja en sabés...

Després, als 20 anys, vaig marxar a Barcelona.

Però als darrers anys a l’Auditori, l’escola de música de Cardona es va apuntar a una de les accions que fèiem per a nens i famílies a partir d’un concert. Vau venir-hi unes 140 persones, al concert Tifònics amb la Banda Municipal. L’Anna i el seu equip ho van fer genial. Vaig voler venir a reunir-me amb elles, vaig veure què feien a les classes, tenien pancartes per fora..., van treballar mesos.

És bonic..., i curiós..., junts al començament i al final...

A Barcelona he fet de mestra de música a infantil, primària, secundària, a escoles de música, a la universitat, he dirigit corals, he fet formació de formadors, i he fet gestió, deu anys a l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona i quinze al Servei Educatiu de l’Auditori de Barcelona.

Arribats a aquest punt, intentaré explicar perquè es considera important la feina que he fet. M’ha costat concretar-ho..., anava a treballar cada dia, com tothom... he treballat molt, sí, com quan era petita, sense pensar si era diumenge, si això em toca a mi o no, i buscant sense parar estratègies i noves maneres per millorar cada collita, tant si és la més gran i ufanosa, con la del camp ombrívol i ple de pedres o la del tros que no ha funcionat i hem de replantejar.

Des de la primera classe que vaig fer a Cardona fins al darrer concert amb nens a l’Auditori, tot ha estat un continu aprenentatge. Una de les coses que he après és la infinita capacitat que tenen els nens de connectar amb la música, des de dins, amb una connexió molt profunda, transformadora, que va més enllà del ballar i el picar de mans.

La música de qualitat en directe toca l’ànima, individualment i col·lectivament, i tot el que ens toca profundament l’ànima en positiu contribueix a què siguem més feliços i a ser bones persones.

Als organitzadors culturals i músics professionals a vegades ens fa respecte treballar la música davant de nens. Si no ofereixes un molt bon concert, els més petits ploren i els grans fan el gamberro perquè no els interessa. I per això massa sovint trobem productes poc profunds i de poca qualitat, amb accions sense sentit, amb l’únic objectiu de que els nens no es moguin massa i estiguin distrets. Els adults som un públic més fàcil perquè sabem comportar-nos, tenim integrades les normes socials.

A partir del meu projecte vam aprendre a tractar els nens com el que són, públic d’una institució cultural pública. Per fer-ho calia posar-los a un altre nivell que no tenien. Per al públic de l’orquestra, de la música coral, etc., sempre s’havia decidit amb molta cura quina era la sala, l’horari, la programació... així com les accions de premsa o el pressupost més adient. Ara cal fer-ho també per als nens. No s’hi val a aprofitar les sales buides, els horaris difícils d’omplir o l’espectacle baratet que t’han dit que és divertit... per als nens.

Això, que sembla tan fàcil i clar d’entendre, és molt difícil i complicat de fer. En principi cal un projecte amb objectius a curt i a llarg termini, un pressupost, un equip de treball, col·laboradors, trobar públic, i un llarg etc. de coses. I també cal canviar mentalitats, i això costa, i dinàmiques de fer-ho, de manera constant perquè si no tot tira enrere una altra vegada. Cal algú que dissenyi i tingui clar el projecte, i no pari de fer-lo present. I aquesta he estat jo. Això ho sé fer, sóc tossuda de mena.

Des dels Serveis Educatius es poden transformar societats. Nosaltres hem millorat una miqueta la nostra. Perquè els nens, davant un bon espectacle, omplen la seva motxilla de vida i es converteixen en potents educadors de la seva família o escola.

A la programació del Servei Educatiu hi passen 130.000 persones l’any. Per dur-la a terme es va organitzar un sistema de treball tipus teranyina, que permet una producció anual molt gran, mantenint un nivell de qualitat alt. Hi intervenen cada any centenars de professionals: músics, directors d’escena, pedagogs, il·lustradors, pensadors..., tots treballant sota la filosofia del Servei Educatiu.

Així el 2000 es comença a professionalitzar un tipus de concert per a nens que abans no existia i que ha revolucionat el món, el coneixen a Europa, Sud-Amèrica, Espanya. Cada concert necessita d’un a tres anys d’elaboració de tot un equip de professionals i estic especialment orgullosa dels creats per a nens de dos anys, també una novetat. Són concerts amb repertori intel·ligent i variat, músics professionals molt bons, tocant de memòria per poder mirar-te als ulls quan escoltes, cuidant l’espai, dibuixant la música amb moviments, amb un bon disseny d’il·luminació, un bon projecte pedagògic darrere, amb una durada adequada, etc.

La música ben posada, és com una carícia, s’escampa i entra per cadascun dels porus dels nostre cos.

I cada concert va acompanyat de formació per a mestres i pares, i de materials diversos per a petits i grans. Aprendre per ensenyar. La formació és un motor de canvi i d’innovació molt potent.

Cantània potser mereix una especial atenció, el concert el fan els mateixos nens, cantant. Aquest any han actuat 80.000 nens a diferents parts dels món, als millors auditoris, plens a vessar de públic. Cada any es repeteix l’activitat de manera viva i renovada, estrenant una nova obra escrita pels millors compositors i escriptors del moment.

Ara no és moment d’entretenir-s’hi, però realment han canviat coses importats en aquests anys. Hem fet escola. I els canvis que cada persona ha fet seus, pares, mestres, músics, gestors, directius, etc. no tornen enrere. Per a mi, la festa que em van organitzar a l’Auditori va ser la gran celebració dels milers i milers de persones que de mica en mica hem construït aquest gran projecte. l la Creu de Sant Jordi és un reconeixement nacional i social de què ho hem aconseguit.

El 13 d’abril de 2015 vaig viure el meu ictus. Després d’un ictus se’t para tot de cop. La meva existència estava centrada en la feina. Tot girava al seu entorn. I ara què he de fer? Doncs aprofitar el que ara et porta la vida. Si l’escoltem, ens ho diu. Jo ho visc com la meva Renaixença.

L’ictus em permet descobrir que el món i la vida van molt més enllà que la feina. Ara tinc més capacitat de riure, de sentir cadascú pel que és, no només pel que sap o pot fer, i cada cop m’és més fàcil destriar el gra de la palla. I el bonic és que veus que els mateixos pilars que aguantaven el meu projecte, mirats amb més generositat i grandiositat de mires, són els mateixos pilars que ara aguanten la meva vida.

Deia que teníem el Servei Educatiu organitzat en forma de teranyina. Doncs la meva vida també està organitzada al voltant d’una teranyina. Crec que tots vivim en una teranyina, cadascú en la seva. Jo hi tinc la família, els amics, coneguts, veïns de fa molts anys i els nous, molts cardonins, ara molts metges i terapeutes, i tota la gent relacionada amb la feina d’aquests 44 anys… Gent que m’aporta una sensació de gran estima. I també hi ha relacions difícils i, fins hi tot, desagradables, que també són importants i necessàries. Gent de diferents colors i tendències..., sou la meva gent.

En el fons, tots ens necessitem. Estem una mica empeltats els uns amb els altres. Ens necessitem per viure. Sobretot per: créixer, aprendre, gaudir, sentir, compartir, riure, canviar,... I entre tu i jo hi ha una mena d’energia única, sovint imperceptible, que tant tu com jo necessitem per existir. Igual que quan se’n va la llum notem foscor, quan se’ns desconnecta una energia humana la trobem a faltar.

Fa anys vaig llegir que un 39% de la població viu amb risc d’exclusió social. Per malaltia crònica, per pobresa, privació de llibertat, per addiccions, maltractaments, per discapacitat, física, sensorial, intel·lectual, mental, etc.

El gruix de la població, els “normals”, treballen per millorar el món. Ho solen fer des de l’educació, la cultura i la política. També treballen per “cuidar-nos” a nosaltres. Ho necessitem, hi tenim dret...

Jo ara sóc una de les persones del grup amb risc d’exclusió social, i ser aquí em permet fer una lectura del món diferent a la d’abans. Jo dic que nosaltres, el 39%, som “Ànimes Tocades”. Som gent molt forta, que sabem què és important, que sabem estimar, que sabem ser feliços, i que irradiem això a qui ens envolta, que els toquem l’ànima, sense voler. Vivim la vida a partir d’una experiència extrema que ens fa ser especials.

Pots recordar una situació personal, cuidant una persona importat per tu, una mica greu?. Hi has patit, sí, però recordes les mirades, el parlar, els somriures, les carícies, la seva respiració, la serenor, l’acceptació, el perdó... durant hores i dies...?. Això toca, això humanitza, això canvia mirades, perquè en aquestes situacions es toquen les ànimes i això té el poder de canviar el món, des de dins.

L’educació, la cultura i la política son necessàries, però van a poc a poc i la gent normal sol estar despistada amb coses que no són importants. Li costa canviar el món.

Cada “Ànima Tocada” tenim alguna situació declarada que no ens permet despistar-nos tan sovint, i que ens permet gaudir de les coses petites que ens ofereix la vida en cada moment, caminar, mirar, estimar el cos, respirar, un ocell, una olor, un amic,... Crec que les “Ànimes Tocades” podem ajudar a canviar mirades, a despertar, a humanitzar... potser tenim força per canviar el món.

Ens hem d’organitzar per “cuidar-vos” a vosaltres, als “Normals”. Però jo encara no sé com es fa, fa massa poc que hi sóc.

I per acabar: Aquest ha estat el pregó institucional de la festa major del 2018. No trobava la manera d’acabar-ho, potser tinc por de tornar-me a desconnectar de Cardona.

Ara, com a pregonera i com a ànima tocada, us desitjo una molt bona festa major. Amb molta participació, amb bon temps i sense entrebanc de cap mena. Teniu un bon programa, amb tradició, cultura, oci... i per a totes les edats i en tots els horaris. Que us ho passeu molt be, des de dins.

Però també com a ànima tocada desitjo que en aquest raconet de món hi segueixi havent un poble anomenat Cardona, on hi segueixin havent coses com les que avui he citat, perquè la gent hi pugui viure bé:
• On sigui fàcil humanitzar les mirades, gaudir cada cosa petita de la vida.
• On hi hagi una teranyina on tothom hi sigui.
• On la música i l’art formin part de la vida de les persones.
• On el jovent senti la seva colla i pugui compartir el goig de la primera feina.
• On els infants sentin la seva tribu que els eduqui amb saviesa i generositat.
• On cada família s‘estimi i mimi cada persona que la conforma, per donar-li la força necessària per viure.

Gràcies a tothom per aquest pregó: per haver-m’ho encarregat i per haver-l’ho escoltat. És una responsabilitat i un honor molt gran fer el pregó de la festa major del teu poble. He retrobat Cardona i la seva la gent, i això m’agrada. Escrivint i pensant he sabut que la Creu de Sant Jordi també es vostra, dels cardonins. Gràcies per tot el què m’heu donat.

I acabem amb el poema Festa Major de la Joana Raspall, poetessa de Sant Feliu de Llobregat que va morir el 2013:
Festa Major
els envelats i els cavallets
i els focs de pau!
Oh, joia clara!
La festa ve
i atura el temps
com un ocell sobra la branca,
com una flor
fins al desmai
de la tercera matinada.
Tots els carrers són un de sol
perquè la música els enllaça;
i tots els cors van al compàs
com d’una màgica sardana!

Digueu-ne casualitat, però la Joana Raspall va néixer el 1913, el mateix any que van néixer el pare i la mare.

Bona festa major!!!

Assumpció Malagarriga i Rovira
5 de setembre de 2018


Tornar a: Setembre, 2018

© Ajuntament de Cardona. Plaça de la Fira 1, 08261 Cardona - Telèfon: 93 869 10 00 - cardona@cardona.cat